Velles consignes per a uns temps incerts

Quan em poso a escriure aquesta petita nota, a l'edició electrònica del diari Ara, es parla  de que la població de Tòquio comença a fugir i Vilaweb publica el següent  mapa: 

A la catàstrofe natural s'hi afegeix la ceguesa humana... Ara que ens parlaven d'allargar la vida de les centrals nuclears a Espanya, (La crisi és un calaix de sastre per a justificar les polítiques neoliberals) la natura ens recorda que continuem sent petits, que sempre ho serem perquè som una part d'un tot que ens neguem a acceptar.
Senyors elegants amb currículums de vertigen ens voldran convèncer que tot està controlat, i que l'energia nuclear és l'única garantia per no tornar a les cavernes, potser ara no ens els escoltarem...
Fa anys havia jo portat, moltes vegades, enganxines com la que hi ha al principi d'aquest post. Creia que era part del meu passat de jove rebel i (potser) una mica eixelebrat i que el temps havia aconseguit diluir aquells fogots radicals. Però em trobo que és més aviat al contrari, contra més gran em faig més me'n adono que teníem raó fa trenta anys i tenim raó ara!
El nostre futur és massa important com per deixar-lo en mans d'aquells que no veuen més enllà dels seus miserables interessos